dimecres, 25 d’abril del 2012

PEPO, L’UTILLER DE BARBENS




Què seria de les categories de futbol amateurs sense els  utillers?
Són persones especials, peculiars, estranyes fins i tot, de difícil definició i complexa personalitat, que formem part d’aquesta  faràndula folklòrica que és el futbol.
 Han après a conviure sota el trist  paraigües de la mofa i el menyspreu amb total naturalitat, cosa que diu molt de com de bèsties som les persones.
 I si el futbol en tota la seva infinita dimensió és un munt d’històries irracionals, i un  conjunt de sentiments contraposats capaços de fer perdre el senderi inclús a gent de coneixement, no és d’estranyar que hom no entengui que una simple pilota pugui afectar tant en el comportament de les persones que estimen aquest esport.
Fora de tot soroll mediàtic i enmig dels silencis d’una cambra amb poca llum, plena d’equipatges afilerats que de cap per avall  reposen en un estenedor destensat, després de donar mil voltes dins d’una rentadora atrotinada han sortit  amb olor de net, deixant a l’interior  la suor que justifica l’esforç  dels artistes de la pilota. I  preparats per al  diumenge descansen immòbils a l’espera que el nostre heroi les ordeni amb el carinyo que es mereixen dins una bossa gran que els jugadors ja es cuidaran de desendreçar quan l’entrenador canti l’alineació.
  Mans colorades pel sol, de dits amples, ungles llargues i  ronyoses i  callositats de què l’aixada ha fet pell morta. Unes mans que no tenen res a veure amb les d’un escrivent, però  que en teoria han de curar de qualsevol lesió que es produeixi dins el partit.
I els nostres incompresos utillers viuen les hores previs del matx amb la il·lusió d’un nen que va al   circ, i això que   prou bé saben que l’etiqueta  assignada vers la seva persona no és ni justa ni reconeguda.
 Si el Barça de mossèn Guardiola és la màxima expressió de la bellesa dins l’univers futbolístic, és l’edifici més bonic del barri, la catifa  vermella de l’espectacle o la còmoda butaca d’un teatre, els utillers a ulls d’uns quants obtusos vudús del futbol representen els suburbis de les ciutats industrials, són els  ignorats, els coloms d’un cobert abandonat, els slats d’una granja de porcs,   els que passegen la seva ànima noble per les brutes clavegueres d’aquest submón que regna per les regionals.
És més, dins la  família desestructurada que forma el futbol de poble, ple de codis  medievals i tertúlies delirants, aquests personatges entranyables  s’acaben trobant com el peix a l’aigua amb tanta bogeria, i accepten formar part del joc, com qui dóna per fet que està malalt sense estar-ne.

 I això que la gran majoria d’aquests utillers,  amb perdó per les excepcions, no saben el que es un os, ni un traumatisme, ni saben ni papa d’esquinços i lesions musculars, per molt de moda que estiguin  les maleïdes ruptures  als isquiotibials.
Sigui com sigui, els utillers són estimats pels futbolistes que convivim el dia a dia amb ells, com aquell padrí preferit que ens regalava l’eucaliptus de menta que portava al fons de la butxaca.
Doncs aquí va una llança a favor d’una gent que treballa a l'ombra, sense res a canvi més que el plaer de sentir-se realitzats fent una feina que no vol fer absolutament ningú.
Potser al nostre  subconscient, quan penses en un d’aquests personatges entranyables, inspiradors d’historietes divertides, et vénen al cap les imatges de quan surten al camp amb permís de l’àrbitre, tirant el cigarret a terra (sempre que algú es lesiona els enganxes fumant), corrent coixos i descoordinats amb aquells xandalls de licra molt a l’estil de quan Di Stefano va fitxar pel Madrid, lluint considerable panxeta, mitjons blancs, i no sé per quin motiu estètic, tots es posen d’acord a posar-se unes  sabates de “mudar” negres, acabades en punxa, on la feina és a fer caber els cinc dits del peu, que tant aprecien els autèntics “quillos”  i que les potstrobar per cinc eurets la parella tots els dimecres de mercat a la paradeta del Gallardo a  Mollerussa.
 El botiquín (siusplau, Alba*, no em fiquis “farmaciola”) de fusta, amb esparadraps que no enganxen, mercromina vermella que regalima per la rosca del tap, pot de reflex buit, aigua oxigenada caducada, cotó fluix, que tenien la mania de ficar-te quan sagnaves i quan es feia la crosta sempre es trencava pel lloc on hi havia les restes del maleït coto fluix, uns quants embenatges reutilitzats, i és clar, la beneïda i miraculosa aigua del Carme (aigua que sempre utilitzen ni que et vingui un atac de cor).
Quant tu estaves lesionat estirat a terra amb tot el dolor que comporta una segada a la tíbia amb el 46 de peu en sentit vertical d’unes Adidas Copa Mundial de tacs d’alumini semblants a puntes d’enllatar  de l’Oliveta de Castellnou de Seana i veies aparèixer tot emocionat el Pepo de Barbens, el nostre “massatgista”, amb tots els estris per curar-te, tot i que no podies quasi articular una paraula enmig del patiment de veure la teva  cama que semblava un pèndul, en un esforç titànic amb les teves  cordes  vocals, i abans que t’abaixés unes canyelleres   que encara  treien fum, li deies: “siusplau, Pepo, per la cosa que  més estimo del món,  no em toquis”.

Nota de l’autor*  L’Alba  Pla es l’excel·lent correctora de Català,del Consell Comarcal del Pla d’Urgell. Apa, pilota, això no cal!


dimecres, 11 d’abril del 2012

TRES BARS PER GAUDIR DEL FUTBOL (per sort no són a la guia Michelin)




Una de les litúrgies obligades per a qualsevol fanàtic del futbol és anar a veure els partits al bar. Les retransmissions futbolístiques a la pantalla són el principal acte que es desenvolupa dins del temple, i és una de les moltes accions que, als que hi estem integrats com fidels que van a missa, ens atansa intel·lectualment als que habiten els manicomis.
Dit d’un altra manera, a qui li agrada el futbol i no passa pel bar  li farà  falta el requisit estrella per   obtindre el preuat estatus de malalt perdut irreversible, condecoració gens fàcil d’aconseguir, sobretot si ets casat.
El metge de capçalera del Poal, el gran José María Garcia Deza, doctor elevat a la categoria d’autoritat pels seus ciutadans, i a qui gràcies a Déu visito poc per qüestions de salut, m’ha detectat, en una de les visites que faig a l’any per la grip típica de principis d’hivern i algun que altre atac d’ansietat que l’estrès em regala de tant en tant, que tinc una malaltia greu  anomenada “futbolitis aguda crònica” que afecta el cerebel, on es diu que hi ha l’intel·lecte de les persones. A més,  és una malaltia molt estranya i sembla que difícil de curar; segons els últims estudis seriosos d’uns universitaris suecs,  és molt similar a la dels  idiotes, és a dir, no la pateix la pròpia persona sinó els que estan a la  vora.
Doncs a partir d’aquesta malaltia, per a la qual encara no s’ha trobat la medicina que l’eradiqui i espero que no hi hagi cap il·luminat que en descobreixi una recepta màgica, recomano tres bars realment autèntics que ajuden que la nostra malaltia no millori gens ni mica: Cal Sellart del Poal, Bar Atlanta FC de Barcelona i Ca l’Andreu de Rialp.
-------------------------------------------------------------------------------
Cal Sellart, del Poal, especialment recomanat per a antropòlegs i  amants de la psicologia en el futbol de la gran ciutat que vulguin experimentar la sensació d’un  ambient rural extrem d’autenticitat límit. El bar no et deixa indiferent: servei impecable del Josep (propietari  de tall seriós i molt genuí), cambrer de manual, discret, eficient, treballador i bona persona, sol davant el perill, que coneix al detall les preferències dels seus clients, amb la curiositat que segurament és l’únic bar de Catalunya on no hi ha caixa enregistradora; només el seu càlcul mental desenvolupat, la seva llibreteta i els bolígrafs com a únics elements de control de consumicions al moment d’anar a pagar (estigueu tranquils, estafadors: no s’equivoca mai).
Al Sellart hi trobareu  personatges que destil·len  comentaris sucosos i cridaners, dialèctica autòctona  de la Lleida més cavernícola, bon humor, públic divers de tradició futbolera, pantalla impressionant damunt antic escenari de cantautors que facilita la comoditat per veure el partit des de totes les perspectives en òptimes condicions.
 Ambient familiar i màgic caliu, i, per descomptat, és obligatori demanar Martini negre amb el sifó d’envoltori quadriculat de color taronja, que fa companyia inseparable vora els “berberetxos” (al, Poal no se’n diu escopinyes), amb la famosíssima salsa picant del Josep, de la qual en guarda la secreta recepta amb més hermetisme que la fórmula de la Coca-cola. Abstingueu-vos-en madridistes quan juga el Barça: “perill de mort”.
-----------------------------------------------------------------------------
Bar Atlanta FC, BCN. A vegades aquesta Barcelona cosmopolita m’avorreix, tant els governs progres com ara els de dretes s’han entossudit a fer del “Barrio Chino” un lloc cool.  Han fet neteja i de la bona:  de ser el barri de la decadència que tan bé descrivia el mestre Vázquez Montalban en les seves històries entranyables alimentades al mític Casa Leopoldo a un espècie de barri temàtic, on el disseny, l’art contemporani i els artistes fashion de casa bona  que de totes totes juguen a ser  bohemis han esborrat aquell barri “chino” de jonquis, putes, xeringues, pixats i clients sense dents que esperaven que algun que altre camellot els passés droga adulterada. Doncs enmig d’aquest nou Raval  que no agrada a tothom, oi, estimat Quim Monzó?, que els ideòlegs intel·lectuals han dibuixat per enclavar-hi uns quants turistes i que palades de pakis muntin els seus falafels, hi trobem un tresor, l’Atlanta FC.
 M’hi va portar l’amic Pep Guash (autoproclamat hooligan diplomàtic), amb la seva parella, l’Euge (sap que m’agraden els llocs alternatius que em recordin l’estètica rural), a veure un Osasuna-Barça, en què vam perdre 3 a 2, però tot i el mal record del resultat em va frisar el lloc. No havia vist mai un bar tan lleig amb tant encant. És un bar amb vida, i això està molt buscat, amics. Un oasi de vida enmig d’un barri al qual han canviat la personalitat sense preguntar. A l’Atlanta et trobaràs milers d’estrelles buides damunt les taules de fusta, grups d’amics que comparteixen amb la mateixa intensitat la passió del futbol com la conversa agradable. Gent que a la tarda juga al dòmino i gent que a la nit anirà al concert de Radiohead. Amb lavabos sense balda, amb cartells enganxats amb lletra il·legible i porta de fusta esbotzada, on posa “no entrar” i hi entra tothom.
 Un desordre organitzat, no hi ha control de volum a la tele i en canvi sí una coherència d’entesa futbolística per a clients culturitzats de l’esfèric. Abstingueuvos-en, dones amb faldilles de vertigen, talons de pam i que us agradi pintar-vos els llavis (podeu entrepussar pel desnivell del terra;  no hi ha mirall als lavabos i algun que altre client d’edat avançada busca el que hi ha entre les cames).
------------------------------------------------------------------------------
Si algun malalt del futbol porta una ratxa d’estrès a causa de la feina o perquè té un “jefe” que dóna pel cul a totes hores, que es gasti 300 eurets i passi un “finde” a Rialp, bressol del preciós Pallars Sobirà, que s’endugui la dona, que la fotrà contenta, que s’allotgi a l’esplèndida casa rural de Can Ravellat de Roní i baixi a veure el partit a la pantalla de   Ca l’Andreu. Pura  melancolia, estufa de llenya al mig de la sala, pocs clients i poc parladors. Antic club social de bancs de fusta entapissats amb folre de color verd oliva, tranquil·litat, el Noguera Pallaresa s’observa des dels finestrals. L’Andreu no té ni puta idea de futbol, però això és indiferent, és una persona entranyable, de bata blanca i ulleres, que es baixa lleugerament quan et diu alguna cosa important. Diria que l’Andreu és un bon paio, que et fa sentir el seu local com si fos teu. Indispensable demanar la fusta d’embotits del Pallars just quan comença el partit. Atenció amb els ganivets per tallar els formatges, són de pel·lícula d’Alfred Hitchcock; si teniu la dona a la vora és millor revisar la lletra petita de l’assegurança de vida, no fos cas que se li escapés sense voler (i allí et quedes). Lloc ideal per gaudir del futbol en família, fotre’t com un teixó a base de greixos i ficar-te romàntic sentint la finíssima i constant melodia que desprèn l’aigua del riu, esperant pujar a l’habitació de Can Ravellat per intentar fer un gol per l’esquadra, amb permís és clar de la dona…

diumenge, 1 d’abril del 2012

FUTBOL I RELIGIÓ


Durant molts anys vaig ser escolanet principal de la parròquia Sant Joan Baptista del  Poal,  poble que porto al cor i al DNI.
 Espero no pixar fora de test (cosa que faig molt sovint segons la meva dona) i que cap creient de la doctrina de Crist se senti ofès després de llegir aquest dolentíssim article que us presento; si així és, us demano disculpes per avançat (siusplau, no m’ho tingueu en compte, sóc pobre d’esperit).
 Us asseguro de veritat i molt a pesar meu, vist amb la sempre interessant  perspectiva del temps,  que el meu pas per l’espiritualitat divina va ser molt similar al del Mourinho al Madrid,  i no pas  perquè fiqués el dit a l’ull de cap mossèn, critiqués els companys de feina o em preguntés a totes hores el perquè -per què, per què…- de les injustícies dels bisbes, sinó simplement  perquè era el puto amo de la sagristia.
 Mireu si devia fer bé la feina d’ajudant del mossèn  que em vaig guanyar el premi de disposar d’un  propi armari. Poca broma; vora els ciris pasquals, que tantes vegades vaig encendre amb la capsa de mistos de cerillas españolas, hi tenia els meus   penjadors de fusta romàtics que guardaven les sotanes que em ficava per a les grans ocasions, enterraments, processons, batejos, comunions…
I això que la feina d’escolanet té els seus riscos. Vaig ser un afortunat si em comparo amb els meus companys de gremi de les esglésies irlandeses que van sofrir uns quants abusos sexuals. Durant els meus serveis, a la casa del Senyor no recordo cap insinuació sospitosa dels gestors de l’església relacionada amb la sexualitat. Dels pastors evangèlics que vaig tractar, puc dir que més aviat perdien el temps en altres aficions; de fet les úniques  carícies a la cara que vaig rebre van ser de mossèn Salvador, home molt estimat per les dones del poble. Una que recordo amb carinyo va ser quan, perquè en plena classe de catequesi corríem pel damunt dels bancs de fusta de l’església i fèiem  entremaliadures  amb l’amic Facund, em clavà una santa bufetada de dretes que vaig quedar lero (trauma infantil de conseqüències irreparables que m’ha portat entre altres coses a crear un bloc de futbol, escriure llibres i organitzar concursos de coques de recapte, cosa que diu molt del dispers que es troba el meu cap).
 Entre el de la sotana i la senyoreta Filo (la meva professora de primària), sempre arribava amb els dits de les mans marcats a la cara, maltractaments que van motivar el meu pare a enviar-me a estudiar a La Salle de Mollerussa (els frares, molt millor que els mossèns), cosa que van agrair les meves galtes, i orelles, ja que la repugnant Filomena -així s’anomenava aquest munt de greixos pudents amb ulleres de cul de botella i de bata negra també pudent que, de senyoreta, no en tenia res (guardava plàtans podrits al calaix de la taula, ens feia cantar el Salve Maria i a la Núria Miret li feia penjar la bandera espanyola al pal de la porta d’entrada de l’escola)- sempre tenia la mania d’estirar-me-les.
A mossèn Salvador, tot i que repartia hòsties tant sagrades com amb les mans a parts iguals- el tinc sempre a la memòria, ja que, fent d’escolanet principal a la seva vora, el dia de Sant Joan Baptista, patró del Poal, en una missa solemne va caure desplomat a terra i es morí en acte de servei, allí mateix, en ple sermó! No sé si va ser un atac de cor o què. Entre l’impacte del desplom del mossèn amb el cap picant contra la paret del darrere, els crits punyents dels fidels i els plors de la margendona,  vaig patir un ensurt que  quasi em mata. Penseu que en caure mossèn Salvador em va tombar a terra, i només els meus  ràpids reflexos innats van evitar que quedés ofegat sota el difunt.  Fins a dia d’avui és la tercera persona que recullo morta del terra.(Espero que aquest fet no us afecti a l’hora de voler gaudir de la meva companyia.)
------------------------------------------------------------------------------
I si totes les religions tenen els seus llocs de culte -els cristians, les esglésies; els musulmans, les mesquites-, els de la religió del futbol tenim els bars. Hi ha alguna cosa millor que veure un partit del Barça en un bon bar? En el fons, entre els fidels assidus a una església i els que freqüenten el bar no hi gaire diferència; ens uneix la devoció.
 Mossèn Josep Cases (el meu preferit) sempre em donava propines no superiors a deu pessetes en acabar la missa, que gastava al futbolí del Sellart. Gran amant de la lliga anglesa quan aquesta encara no era Premier League, fan de Lauri Cunninghan i culé reconsagrat, tot i que tenia els cabells més  blancs que els llençols de Don Santiago Bernabeu. Cada vegada que alçava el calze sagrat per santificar la comunió se l’omplia de moscatell del Vaticà i el buidava, previ rotet, amb la mateixa rapidesa que un servidor anys més tard, a la barra de l’Elèctric, els traïdors xupitos blaus celestial anomenats “bluetònics” que la Virginia, germana del Pedro, propietari del mític pub d’influència anglosaxona, ens servia als fidels mentre li confessàvem les nostres penes, tot esperant el perdó de les nostres estimades verges.